A l'antiga Atenes tenien un procediment anomenat "ostracisme" que permetia apartar de la ciutat durant deu anys a qualsevol ciutadà o polític massa poderós.

Del que va passar llavors hi ha diferents lliçons que ens podem endur ara que es parla de pactes i negociacions, veja'm.

S'ha de dir que aleshores a Atenes venien d'un llarg període d'abusos polítics i tirans. D'una aristocràcia que abusà del seu poder durant dècades. Llavors se'ls va ocórrer que, una vegada l'any, podrien votar entre tots si hi havia algú que s'havia guanyat això de l'ostracisme. És a dir, expulsar-lo de la comunitat pel risc que assumien si seguia convivint entre ells. Això era en realitat un mecanisme preventiu per si algú tenia idees una mica estranyes al voltant de la jove democràcia.

Tal com ho explicà Plutarc, "L'ostracisme no era una pena, sinó una manera de pacificar i alleujar aquella gelosia que delecta humiliar els eminents, respirant la seva malícia en aquesta privació de dret". De fet, els condemnats a l'ostracisme podien tornar a la ciutat sense més conseqüències penals ni d'altres tipus. No se'ls prenien les propietats, ni el reconeixement de ciutadania.

El mecanisme no era complicat, era gent que anava directa. A principis d'any se'ls demanava mitjançant vot si volien començar un procés d'ostracisme. I en cas afirmatiu, se'ls convocava dos mesos més tard per votar quin era el ciutadà que hauria de marxar. La única condició era que per ser vàlid el procediment havia d'acumular un mínim de 6.000 vots. És a dir, hi havia d'haver una majoria contundent a favor d'engegar-ho. I lo dels dos mesos pot semblar una barbaritat, però dona temps suficient a refredar els emprenyaments d'un mal moment. També és cert que dona temps per reflexionar, argumentar i dialogar. Com de manipular i intentar influir, no en tindria cap dubte.

De casos notables en van tindre uns quants. Hi ha la història d'Arístides, un reputat militar que es va passar a la política. Aquest home es va convertir en adversari polític del jove i ambiciós Themistocles, qui anava sobrat d'energia reformista i amb ambició fora de mida. Finalment, aquest darrer va maniobrar fins aconseguir la votació d'ostracisme. Diuen les cròniques que el dia de les votacions un home es va a acostar a Arístides, sense reconèixer-lo, per demanar-li el vot. Arístides, sorprès, li va preguntar perquè hauria de votar a favor. L'anònim ciutadà li digué que no ho sabia, però que això que l'anomenessin "el Just" l'irritava. Arístides, en una prova més de la seva noblesa, va decidir votar per ell mateix. S'adonà que la pròpia existència d'algú adorat per les masses podia esdevenir un risc en si mateix. No cal dir com va acabar Arístides. Anys més tard, però, el van reclamar aixecant-li la pena.

Però també hi ha l'interessant cas del pobre Hyperbolus. Aquest no era un home poderós, ni formava part de l'aristocràcia ni havia fet cap mèrit militar ni res semblant. Era simplement un agitador, ras i curt.

El cas és que va coincidir en el temps amb la ferotge rivalitat entre dos notables, l'aristocràtic Nicias i el demòcrata Alcibiades. A principis d'aquell any els ciutadans van reclamar un ostracisme i el compte enrere de dos mesos es va posar en marxa. Però ningú comptava amb que Nicias i Alcibiades van pactar unir les seves forces per manipular el resultat i influir en que el poble votés pel pobre Hyperbolus, la víctima final de tot plegat.

Finalment Hyperbolus va ser apartat d'Atenes durant deu anys. I allò va ser la fi de l'ostracisme, el poble es va adonar que els havien manipulat i van decidir deixar d'exercir aquest dret que tan bon resultat els havia donat. Hyperbolus no era una amenaça real, no era algú que signifiqués una amenaça greu. L'esperit original de l'ostracisme havia estat traït per una aristocràcia tant manipuladora com sempre. A més l'ostracisme havia esdevingut una certa distinció, només t'hi enviaven si eres prou notable, de manera que aquest darrer cas ho va dinamitar tot.

En tot aquest temps Atenes havia canviat, s'havia fet més gran i les amenaces ja no eren d'individus sinó de blocs que a més jugaven amb les aliances amb altres ciutats. El mecanisme de l'ostracisme s'havia demostrat efectiu durant un cert temps, però al final el seu mal ús el va condemnar en una gran burla del destí.

Un mecanisme així sembla impensable en els nostres dies però aquella decisió de fa 2.500 anys ha marcat com és la nostra democràcia avui i de quina manera gestionem les amenaces a tota la comunitat. Tindria sentit disposar d'un mecanisme democràtic preventiu d'aquest estil? Qui sap.

Del que podem estar segurs és que lo dels dos mesos seria un infern a les xarxes, plenes d'ofesos i causes inversemblants. Igual que els intents d'influir els resultats amb sofisticades tecnologies. Com dels intercanvis de mentides descarades que fan de caixa de ressonància. I de les enquestes plenes de males i interessades previsions.

Ben mirat, potser sí que fem tard.