Hi ha molts amagatalls disponibles per al qui vol fugir de donar resultats.

Alguns d'ells formen part dels espais més indesitjables de qualsevol organització. Però d'altres estan molt presents i visibles a simple vista. Identificar-los i saber combatre'ls és la clau per millorar el rendiment de qualsevol equip. Perquè per tindre resultats cal treure endavant projectes, no gestionar amunt i avall sense aportar valor.

Està la postergació, deixar les coses per un altre moment perquè mai és el bo, l'òptim. És allò de buscar qualsevol excusa per canviar el calendari d'una reunió, la data límit per prendre una decisió o el que sigui. Sovint té a veure amb una mala planificació. Acostumen a postergar els qui no tenen una ruta clara, els qui no tenen clars ni els perquès ni els objectius a mig i llarg termini. Els qui cavalquen sobre el calendari només mirant l'immediat, vivint amb terminis de 48 hores. Aquests tendeixen a postergar, sovint al darrer minut amb excuses de mal pagador.

Compte, la postergació s'assembla molt a la procrastinació, però no és ben bé el mateix. La procrastinació (paraula maleïda) és molt semblant, però en ella hi ha un ocult desig relacionat amb no voler fer una determinada tasca. La veiem aparèixer quan, davant una tasca incòmode, reptadora, difícil, desagradable, complexa, inquietant, simplement decidim fer una altra cosa. Per exemple, contestar correus electrònics quan sabem perfectament que tenim 1.000 coses a fer més importants. Però, ai, les pampallugues de les notificacions, quant de mal han fet. És allò que tots hem fet alguna vegada (només una?) de saltar de xarxa social en xarxa social buscant desesperadament alguna excusa per llegir un article imprescindible en aquell moment. Buscant un missatge que ens tregui de les nostres obligacions i, per fi, ens proporcioni una perfecta excusa per la distracció. I compte, perquè darrera la procrastinació sovint s'hi amaguen problemes molt més bèsties com les depressions o els trastorns per dèficit d'atenció. No ho dic jo, ho diuen tot d'estudis que s'han anat realitzant al llarg dels anys.

En un segon bloc, molt destacat i gruixut, estan els mal organitzats. Els qui confien el seu rendiment a la improvisació continuada. Són els qui viuen permanentment instal·lats en les qüestions del dia a dia, les que cremen constantment. I aquí compte, perquè moltes organitzacions confonen aquest perfil apaga focs amb el d'algú capaç de gestes més ambicioses. I no. Precisament encarregar projectes de llarg termini a un perfil així és condemnar-se al patiment. Són els qui mai tenen temps per al futur, per pensar, per formar-se o reflexionar. Acostumen a amagar-se sota les seves responsabilitats, sempre àmplies i en expansió. Interrompen les converses amb trucades urgents, atenen qualsevol qüestió que aparegui pel camí i sempre tenen temps per canviar de tasca. Els costa centrar-se en un sol tema i posar focus, els resulta més confortable pensar que poden amb la impossible multi tasca. Busquen el més rebuscat, el camí més retorçat i poc transitat. Cerquen la complexitat on hi hauria d'haver simplicitat. Acostumen a semblar molt ocupats i, de fet, ho estan. Però amb ells és molt difícil construir.

I, finalment, en un bloc poc freqüentat i tant necessari com emprenyador estan els perfeccionistes. Són els qui mai tenen prou. Els qui procuren millorar les coses de bona fe, però sense mesura. Alerta, aquests són els qui ens poden portar a l'excel·lència però també a l'extenuació. Aquest darrer grup és molt interessant perquè són els qui ens procuren un futur millor. Són els qui posen l'ull en el petit detall. Els qui s'encarreguen de millorar els processos amb el seu ull crític. Els qui sempre tenen una idea més, els qui pensen en anar una mica més enllà. Però, i aquí ve el risc, són els qui mai en tenen prou. Són sovint els qui no saben posar el fre en l'espiral de perfeccionisme que creen al seu voltant. Tot és poc i mai arriba el final. Per això, per aquests especialment, diem allò de millor fet que perfecte. Perquè ser perfeccionista és genial, sempre i quan se sàpiga parar a temps. Aquest marc mental de voler sempre fer les coses perfectes l'hem de bescanviar per un altre molt proper: simplement voler fer les coses millor. De perfecte a millor, vet aquí la gran diferència.

Perquè els qui aconsegueixen més bon resultats no són els qui engeguen més projectes o fan més tasques. No pas, senyores i senyors, els qui aconsegueixen millors resultats són els qui tenen dues habilitats fonamentals: constància i capacitat de finalització. Vet aquí la clau, ser constants, persistents i tancar temes, un darrera un altre amb la mirada posada en el futur. La resta és fer volar coloms.